OPINIÓ: Cal estar orgullosos

Benvolguts usuaris del Diari dels Blaus, avui i com venim fen t en les darreres setmanes, us presentem un article d'opinió del nostre col·laborador Jordi Brescó on ens transmetrà diferents sentiments de positivitat envers la temporada vinent per al Lleida Esportiu i ve sota el nom de "Cal estar orgullosos".

És molt dur tenir quelcom que desitges amb fervor a tocar i acabar veient com s’escapa per centímetres. És encara més dur si et passa per segona vegada. I ho és encara més si succeeix de manera consecutiva. Desgraciadament, aquest sentiment cruel i implacable ens ha tocat viure’l a tots els aficionats del Lleida Esportiu aquesta setmana. Definitivament, com en la temporada passada, l’equip es torna a quedar a les portes del play-off tot i haver encarat la recta final de la temporada amb moltíssimes opcions de classificar-s’hi.

Equip que va començar la temporada 2011-2012 a les ordres d'Emili Vicente

Un fet que, lògicament, pot desesperar fins al seguidor més fidel. Sobretot aquesta temporada, on no es pot culpar a res més que a la mala sort. Sonarà a tòpic, a excusa gratuïta, però al meu entendre és així. En els duels clau, davant del Badalona i el Sant Andreu, els blaus van ser millors, van tenir més i millors oportunitats, però no van estar encertats en els metres finals. Els rivals, per la seva part, van demostrar més maduresa i efectivitat, i van enfonsar, de manera injusta (repeteixo), un grup de jugadors enormes.

I dic enormes no tan sols per la seva contrastada qualitat futbolística, sinó també per la humana. Vaig tenir la sort de poder ser al Narcís Sala i poder assistir, en directe, a l’enterrament de qualsevol esperança de play-off, però també al naixement de la lluita per a l’ascens la temporada vinent. M’explicaré: les imatges de compromís que vaig veure sobre la gespa, just després del xiulet final, hem fan confiar en què aquest grup no es donarà per vençut. I sobretot, que aquest grup no es separarà. Vaig copsar una unió, una cohesió entre els jugadors, així com un vincle ferm amb l’afició, molt difícil de trobar en aquest nivell de competitivitat.

El 5 de gener vaig publicar un article on preveia que la temporada bona dels nostres serà la propera. Hi tenia dipositades moltes esperances, i aquest final de temporada m’ha reafirmat en el meu pensament: la ciutat ha recuperat gran part de la il·lusió que semblava perduda, la base de l’equip és sòlida i els talents de la pedrera estan demostrant dia rere dia la seva enorme vàlua. Aleshores exemplificava aquest fet en Jesús Imaz, ara ho puc fer en Pere Milla: el primer acabarà com a segon màxim golejador de l’equip; el segon s’ha fet amb un lloc a la plantilla i ha estat un dels més destacats en aquest tram final.

Aleshores també parlava de la impossibilitat de lluitar per a les posicions de play-off a final d’aquesta temporada, ja que l’equip era pràcticament nou, s’havia construit a corre-cuita i encara necessitava madurar. Crec que aquest pensament era força extès entre els aficionats lleidatans. Però, ves per on, l’Emili va trobar la tecla correcta, va convertir un grup d’habilidosos jugadors en un equipàs i em va fer quedar malament. I no sabeu pas com me n’alegro!

Aquesta immaculada segona volta em dóna encara més raons per creure que estem davant d’un grup que pot fer història. El mèrit del Lleida, i en especial del seu cos tècnic, és senzillament increïble: confeccionar una plantilla en temps rècord després de la refundació del club, superar trams dificultosos de la temporada, aconseguir establir una dinàmica de joc i resultats de garanties i lluitar fins la penúltima jornada per una de les quatre primeres places de la classificació. L’evolució, no cal dir-ho, és meteòrica. Si en deu mesos hem estat capaços de resorgir de les nostres pròpies cendres, com l’au fènix, i de demostrar a tothom de què som capaços, què no podrem fer la temporada vinent, amb aquest equip i amb aquesta afició? No en tingueu cap dubte: el futur és nostre, no hi ha qui ens pugui aturar.