Després del parón liguero, que el vam encetar d’una forma fantàstica guanyant contundentment a casa contra el Saragossa B, toca pair els canelons de Sant Esteve que els avis fan amb tant d’amor i els torrons d’Agramunt – que sempre entren bé si s’acompanyen d’una petita copa de cava-. És moment per començar a pensar en els quatre partits que venen aquest primer mes de l’any 2012. Quatre partits importantíssims pel futur del Lleida Esportiu, ja que dictaran, al meu entendre, si aquests nois lluitaran per coses importants – que és complicat, però possible – o si patiran fins a final de temporada.
Sigui com sigui, si l’equip aconsegueix la salvació ja s’haurà merescut l’aplaudiment general. Que no s’enlluerni ningú si guanyen tres partits seguits i es situen a molts pocs punts del quart. L’objectiu del Lleida aquest any és no baixar, aconseguir els 40 punts i intentar passar millor les vacances d’estiu que l’any passat, que van ser dramàtiques i felices al mateix temps, però que en qualsevol cas, va comportar construir una plantilla a corre- cuita. I això passa factura.
De quan "Rayo" ens va fer somiar
El meu anunci és un recordatori de la salvació com a bandera, però en cap cas vull renunciar a fer coses importants com les de l’any passat, quan el comandant Ruben Rayos al capdavant, va construir una nau potent, guanyadora i humil. Ningú donava un cèntim per ells i al final van donar molta guerra. Van estar tan sols a un punt de fer la promoció d’ascens i molta gent al Camp d’Esports feia càlculs inútils comptant els punts que tindrien “si haguéssim guanyat al…”, perquè “era un partit que s’havia de guanyar sí o sí”, etcètera.
Aquest any, tampoc enganyaran a ningú, la cosa està més complicada: l’estiu, ho hem dit abans, ha fet estralls a Lleida i la plantilla, al meu entendre, és curta. Tot i aquests elements clarament contradictoris, apareix en l’horitzó un petit raig de llum esperançador. Aquests nois tenen una cosa que molts equips punters de la categoria no tenen: la tranquil·litat de no poder fer play-off sense que s’acabi el món. La pressió? Tota per ells. L´equip farà la seva lliga i, si al final sona la flauta, tots ballarem i si no… també. Només amb la salvació, aquesta plantilla ja es mereix un colossal monument al costat d’un bust que li haurien d’haver fet ja fa molts anys a l’Emili Vicente a la cèntrica plaça de Ricard Vinyes.
L’any 2012 serà dur. Els dos primers partits els juguen a domicili i contra rivals d’entitat. L’Oriola ara mateix és segon amb 35 punts, ha superat l’Hospitalet a la taula classificatòria i venia de guanyar 4 partits abans d’empatar l’últim del desembre contra el Sant Andreu. Sens dubte, serà un partit complicadíssim. Homes com Rico, Cases o Dani Gómez són jugadors que podrien jugar perfectament a la Lliga Adelante i que ho fan a Los Arcos portant a l’equip valencià a les zones més privilegiades de la categoria.
Després d’aquesta visita complicada, no tornaran al Camp d’Esports fins passar primer pel camp del Reus, l’autèntica revelació d’aquesta temporada. El Reus, quart amb 32 punts, tothom el catalogava com un equip amb una ratxa passatgera, però s’està acabant la primera volta i encara continua allà dalt. El Reus a casa només ha perdut un partit, contra l’Andorra de Terol, i s’ha convertit en una autèntica bèstia de la categoria. Tant l’Oriola com el Reus seran dos ossos, dues assignatures que s’hauran de superar amb la màxima dignitat possible i per què no – recordem la victòria a Palma de Mallorca- treure’n algun punt possible.
El tercer partit del mes de gener serà segurament el més assequible de tots. Rebran al Camp d’Esports – el primer partit de l’any 2012 a casa nostra – al filial del València Mestalla. Ja sabem de sobre com juguen els filials: la toquen, la mimen, són febles a la pressió, tous en defensa i deixen jugar moltíssim. Tots els filials, però, tenen la seva estrella amb molta qualitat que pot fer mal a la defensa blava. En aquest cas, Paco Alcácer, que ja va debutar amb el primer equip d’Emery aquest estiu, és el màxim artiller del conjunt del Túria amb 10 dianes. Sobre el paper, però, no hi hauria d’haver cap problema per guanyar-los tot i que com un dia em va confessar l’Asier Eizaguirre als backstage del Camp d’Esports: “Esos jovencitos filiales, cogen un día bueno y te la pueden liar mucho”. Esperem que no sigui així, pel bé dels interessos lleidatans.
El Lleida tancarà el mes de gener visitant el Camp Nou de Dènia. És el desplaçament més assequible que té l’equip aquest més. Situat a la catorzena posició amb 21 punts el seu objectiu és sumar-ne 20 més per consolidar-se un any més a la categoria de bronze. No tenen gaires noms propis per destacar. Un conjunt unit, que treu els partits endavant a base de sacrifici físic més que tècnic. Una victòria aquí seria importantíssima per encarar el mes de febrer, que com veurem, és força més assequible que el mes de gener, si exceptuem el partit a finals de mes a la Feixa Llarga d’Hospitalet.
Gener. Quatre partits, dotze punts. Un per cada gra de raïm amb què hem donat la benvinguda al nou any.
No hay comentarios:
Publicar un comentario